El equipo femenino del Club de fútbol Tramuntana continúa recordando las salidas deportivas y, sobre todo, el reconocimiento social y mediático en los foros del país. La prestigiosa revista deportiva francesa France Football dedica un reportaje gráfico de seis páginas en su número del mes de diciembre pasado. Són el primer equipo de fútbol de noies gitanes.

El título “El tiempo de los gitanes” y la ilustración con las fotografías de Alex Bré, destacan el que representa la existencia de este equipo y sus propios méritos en la luz contra el mascismo y el racismo. El programa deportivo Les Millors de TV3 también ha dedicado un reportaje, emès la setmana passada, sobre les noies expliquen com d’important és en les seves vides aquest equip de futbol, ​​con el que han trencat ancestrales prejuicios. Reuters, la agencia internacional de noticias, está a continuación de las cuatro que equipan a las mujeres de Tramuntana de la temporada pasada con una amplia cobertura gráfica.

La sección femenina de la Tramuntana cuenta, actualmente, con las categorías alevín, infantil, juvenil y amateur. Además, a partir de ese primer formato de equipo el septiembre de 2023 con un grupo de jóvenes gitanes que jugarán y se entrenaven pel su cuenta al campo de fútbol del barrio. Ara són un referente per d'altres clubs que también volen engegar la divisió femenina. Les han vingut a conèixer i les han convidat tant d’Espanya com d’Europa.

Trencar estereotipos y estigmas
En Toni Porto, gran amante del fútbol, ​​está acostumbrado a remar contra corriente. Tothom reconoce el mérito de haber persistido en su objetivo a la hora de fundar, en el año 2000, el Club de fútbol Tramuntana. Per, com diu ell, “treure los nanos del carrer i oferir-los una educació per via de l’esport”. Después de eso, tengo que saber que el potencial de este grupo de jóvenes que juega al fútbol con fuerza y ​​​​esperanza para su cuenta. De nou va tocar persistir. La directiva del club no veia viable un equip de noies i encara menys gitanes. El prejuicio, el mascismo y el racismo encara pesen mucho. Pero, es van trencar estereotips y estigmes, i ara les noies gitanes del barri de la Mina, y alguna del Sant Roc i de Santa Coloma que també hi ha a l’equip, juguem los partits de la federación catalana.

“El mi sueño es ser futbolista”
Això vol dir que tenen quelcom que és seu, que volten pel país, que surten del barri, que tenen l’oportunitat d’obrir-se al món. “El meu avi diu que el futbol és cosa de nens, pero jo no li faig cas”, diu una de les petites. Una otra apunta, “abans m’estava molt a casa i no sortia. Ara vinc a entrenar i a jugar, i això em fa sentir importante perquè la gent, los meus pares i amics, venen a veure’ns jugar”. “El futbol ho és tot per mi, perquè és el millor que faig”, dijo la Samara. Afegeix, “el mi somni és ser futbolista i encara que no ho aconsegueixi, si més no, ho hauré intentat i em quedo amb això”. Explica que “sempre m’ha agradat jugar a futbol, ​​però de petita em feia vergonya perquè m’insultaven i vaig dir que no a alguna oportunitat, perquè en aquell moment m’afectava Però ara ja no”. Ara, n'està orgullosa i ha incorporado al equipo dues cosenos.

De piedra picada
A l'Eli, la més veterana de totes, tothom al barri la recorda de petita jugant a futbol al carrer amb els nois. Después de la madre de un educador de carrera, va a seguir jugando con el equipo del Bon Pastor. Això seu pel futbol és pura pasión. Quan a en Toni se li va posar al magí fer l’equip femení, l’Eli s’hi va apuntar de seguida. Ella es entrenadora de les petites i juega con el amateur. Parla de l'equip com d'una familia que fa pinya, on les relacions de suport, confiança i cura van més enllà de l'esport. “Jugant em sento bé amb mi mateixa, més viva”, assegura. Yo afegeix, “ric molt amb elles, i com que soc més gran els faig una mica de mama”. Explica com d’assenyalada es va sentir de jove perquè li agradava jugar al futbol. Proclama, “hem trencat la barrera i creat una escola al nostre barri. Vull que aquestes noies visquin el que jo no vaig poder, perquè juguen molt bé Que algú les fitxi per jugar en un Barça, d’un barri humil al món”.

Aquí es respira orgullo. Les famílies segueixen i aplaudeixen partits i entrenaments. Parlen les mares: “les noies es mereixen una oportunitat perquè el futbol no és ni de races ni de sexes”, “aquí estem per rebre a tothom, oberts, siguin d’on siguin”.

Consorcio del barrio de la Mina