Hem acabat un any i començat un altre amb diversos actes culturals i socials centrats en la realitat del poble gitano. L’Espai Cultural Font de la Mina, amb la col•laboració del Consorci, ha acollit tres exposicions i un parell de debats que des de diverses perspectives han presentat la realitat passada i present d’aquest poble que, tot i representar la minoria més gran del nostre país, és encara força desconegut i pateix una estigmatització històrica difícil de superar.
Aprofitant que el nou equipament ofereix al barri un aparador ideal per organitzar-hi mostres i exposicions, el Centro Cultural Gitano va recuperar la col•lecció de fotografies que el fotògraf i artista polifacètic, Manel Gausa, els va donar després de la clausura del Fòrum de les Cultures de l’any 2004, on havien estat exposades. Es tracta de 30 imatges preses al barri de barraques del Somorrostro de la Barceloneta, a finals dels anys cinquanta.
Quotidianitat, festa i dona
Manel Gausa coneixia bé el barri gràcies a la seva amistat amb una assistent social que hi treballava i es va proposar retratar la seva quotidianitat al llarg d’un dia sencer. Les 30 imatges, reproduïdes en paper fotogràfic de la mateixa època, poden ser mirades individualment o com part d’una seqüència. De fet, Manel Gausa, les va deixar numerades seguint la cronologia de les hores del dia. Les instantànies capten la vida de la comunitat des que es lleva fins el vespre. No hi ha posses. Són escenes d’una realitat que potser ara ens resulta sorprenent, però que eren habituals a la Barcelona de mitjans del segle passat.
La fotògrafa, Anna Palma, va prendre el relleu amb una exposició de fotografies que centra la seva atenció, no justament en la quotidianitat, sinó en els moments assenyalats de la vida social del poble gitano. Tema pel qual sent vertadera passió i que segueix des de fa anys, vinculada a l’Associació Gitana de Sabadell, la seva ciutat. Palma retrata la festa, les celebracions familiars, els fets socials més destacats, els casaments, els batejos; els rituals que marquen la personalitat de la comunitat gitana.
I, fins aquest mes de gener passat, s’ha pogut visitar una altra mostra de fotografies que s’ha fixat especialment, en la dona gitana. La mostra amb el títol, Kali Nebó. Dones i Gitanes. Les seves mirades, el seu món cultural, ha buscat les cares, les mans, les complicitats d’aquestes dones i retratar el seu paper dins la família, com a mares i com a pal de paller. Precisament, el paper de la dona dins la comunitat gitana ha estat important en els debats que s’han organitzat també a l’entorn de la realitat del poble gitano.
Absentisme escolar
Els membres del Rotary Club, una xarxa internacional que agrupa a persones vinculades al món dels negocis i les professions liberals, que també actua com a ONG, va organitzar a la Mina un debat sobre l’absentisme escolar entre la comunitat gitana. L’alcalde de Sant Adrià, Jesús M. Canga, va actuar de moderador i com a tertulians van participar-hi: Carmen Méndez, antropòloga i membre del Secretariat Gitano de Catalunya; Paqui Perona, mediadora social dedicada a la inserció laboral de la dona gitana; M. Àngels Rossell, mestra i presidenta de l’Associació de dones Adrianes; i Manuel Fernández, educador social i ex-regidor.
Del debat se’n podia concloure que sovint s’utilitza l’excusa de la cultura i la idiosincràsia del poble gitano per justificar l’absència a l’escola i la manca d’interès dels pares per l’escolarització i l’educació dels fills. Així com el victimisme de ser una minoria, marginada i malentesa pel gruix de la ciutadania i especialment, pel sistema educatiu. El missatge va ser que cal abandonar aquests arguments i plantejar la qüestió en termes de responsabilitat. Davant la possibilitat de portar els fills i les filles a l’escola, els pares que no compleixen amb aquest deure han d’entendre que incorren en un delicte de negligència i desatenció als fills, que vulnera uns dels drets fonamentals de l’infant.
Pel que fa al sistema educatiu es consideraria un error alimentar les veus que de vegades parlen de fer una escola gitana. L’escola ha de ser la mateixa, però aquesta té el deure de conèixer i explicar la història del poble gitano. El seu sentit de pertinença i identitat, així com els seus referents històrics i culturals, especialment als llocs on hi ha una comunitat gitana estable. I, aquesta ha d’evitar el conformisme i participar en els òrgans de representació propis de la comunitat educativa. Aprofitar l’escola i les seves oportunitats per procurar a la següent generació una formació que els capaciti per ser persones plenament competents dins la societat i bons professionals en el món laboral.
La riquesa lingüística del romaní
En relació a la cultura i la història del poble gitano el Centre Cultural Gitano de la Mina va organitzar, en el marc del programa de tertúlies Diàleg entre gitanos, una sobre la qüestió lingüística. Va participar-hi l’expert en llengua Romaní, Carlos Muñoz, professor i col•laborador dels governs de Catalunya, Euskadi i Espanya per a la traducció de documents oficials a la llengua romaní. El van acompanyar Manuel Herédia, president de l’Associació Gitana de Sabadell, Paqui Perona, novament, i Rafael Perona del Centre Cultural de la Mina, que va moderar la xerrada.
Manuel Herédia va reivindicar el llegat de les grans figures de la cultura gitana, des dels filòsofs de l’India, lloc d’origen del poble gitano, fins als matemàtics i artistes que es van anar desplegant per tota Àsia, Europa i Àfrica. Precisament, aquesta història de camí i desplaçament és el que, segons el professor Muñoz ha donat a la llengua romaní una gran riquesa de paraules i expressions, manllevant i bescanviant mots amb les llengües dels altres pobles amb qui entraven en relació. El desconeixement i la història de marginació i discriminació que ha patit el poble gitano han relegat la seva llengua. Muñoz va reivindicar el valor i interès del romaní, i va advocar perquè el seu coneixement arribi als professionals que directa o indirectament treballen amb la comunitat gitana. Per contribuir, així, al final dels prejudicis i recels.
En la seva intervenció Paqui Perona va abordar la qüestió laboral recordant que els gitanos han estat grans artesans i ceramistes, i que la dona gitana sempre ha treballat. Va explicar com els poders públics van anar arraconant la venda ambulant, important base econòmica de les famílies gitanes, fins quedar com activitat no reconeguda dins el mercat laboral. Mentre, durant la segona revolució industrial dels anys 60 i 70, altres activitats van ser permeses i legalitzades, i defensades pels sindicats, ningú es va cuidar de incorporar-hi el comerç no sedentari. Desprès la competència de les grans superfícies va acabar d’enfonsar el sector.
La gran assignatura pendent, segons conclusió general, és la dificultat de tenir persones dirigents, capaces d’influir i formar part dels estaments de poder i decisió de la nostra societat, especialment pel que fa al poder econòmic i el món de l’empresa. D’aquí la importància d’accedir als estudis i la formació per poder competir en igualtat de condicions amb la resta de ciutadans.