Carmen Galindo Vizcaino ha rebut, aquest 2012, el premi Ciutat de Sant Adrià en la categoria Societat Activa pel seu treball en favor del barri de la Mina, juntament amb l’entitat Yalah-solidaris amb el Poble Sahrauí compromesa amb la lluita d’aquest poble. Ha estat una edició especial dels Premis, per ser l’any del Mil•lenari de la ciutat, en la que també s’ha reconegut i homenatjat persones que amb els seus oficis i treballs van contribuir al coneixement de la història de la ciutat i al seu progrés social i econòmic. En el cas de Carmen Galindo, l’alcalde, Jesús M. Canga, va destacar el seu esperit lluitador i infatigable demostrat al llarg de trenta anys d’activisme veïnal i que sempre ha posat al servei del seu barri, tot remarcant que “de gent com ella n’hi hauria d’haver més”.
La història d’aquesta dona perseverant i lluitadora comença l’agost de 1946 quan va néixer, ara fa 66 anys, a la ciutat d’Almeria. Es va posar a treballar a l’edat de set anys per ajudar a la seva família, sense haver pogut acabar els estudis, i dels dotze als vint va treballar al servei domèstic. A aquesta edat es va casar amb Juan García Aguilar, la família del qual havia emigrat a Catalunya quan ell només tenia dos anys. Així, que ella el va seguir fins a Barcelona. Un cop aquí van anar a viure a Can Tunis, en una barraca que la germana del seu marit deixava per traslladar-se a un pis. Ells hi van viure cinc anys, dels seus sis fills (quatre noies i dos nois) els tres primers van néixer a Can Tunis i els altres tres a la Mina. El marit va treballar primer a la companyia Nervión i després a Fecsa. Al cap de quatre anys de viure a Can Tunis van començar a buscar pis perquè no volien que els fills creixessin en aquell entorn, van sentir, però, que hi havia la possibilitat de que els adjudiquessin un pis pel desnonament de la barraca i s’hi van quedar un any més. A primers de l’any 1973 es van instal•lar a la Mina Nova, en un sisè pis del número 4 del carrer Llevant, els havien deixat triar i es van estimar més els pisos alts per tenir bones vistes.
Mestressa de casa i activista veïnal
Així, doncs, fa 39 anys que la Carmen Galindo viu al barri de la Mina. Des que es va casar s’ha dedicat a la seva família i des d’aquesta posició de mestressa de casa observadora i connectada amb l’entorn va anar copsant la realitat i el ràpid deteriorament del barri. Des dels anys 80 forma part del moviment veïnal, amb la complicitat del seu marit que sempre li ha posat les coses fàcils perquè ella pogués dedicar un munt d’hores a treballar pel barri. Quan la seva filla gran va començar a anar a l’institut, a través de persones com Paco Marín -professor de l’institut-, Josep M. Montferrer -mestre de l’escola del barri-, i Montserrat Pujol -directora de l’escola d’adults dedicada a l’alfabetització-, va vincular-se a la lluita veïnal, i des d’aleshores fins ara. Hi ha, també, un parell de fets que la van fer decidir definitivament a posar-se en marxa. D’una banda, ser conscient de la càrrega i les dificultats que podia representar per al futur dels seus fills ser de la Mina, a causa de l’estigmatització social que ja tenia el barri en aquells anys; i per l’altra, el fet puntual de que una persona del propi barri atraqués a una de les seves filles dins la Mina mateix.
El diàleg com a eina de negociació
Han estat incomptables reunions de veïns, amb responsables polítics, debats, negociacions i accions reivindicatives per millorar les condicions de vida d’aquesta comunitat. Una trajectòria personal al costat de moltes altres per dignificar el barri de la Mina. Es declara defensora del diàleg com a eina per a la negociació i l’obtenció de millores. Per això es va oposar, en el seu dia, als que defensaven el no pagament de les quotes dels pisos com a via de pressió, i en canvi es va fer un tip de visitar despatxos per mantenir reunions amb responsables de l’administració i fer-los arribar el paquet de reivindicacions. “Històricament -reflexiona- hem percebut la nostra realitat des de l’aïllament, per les condicions físiques que ens separen del centre de la ciutat (el riu, la ronda Litoral, i la via del tren) i per les condicions socials a causa de la marginació, tot plegat ha creat aquest sentiment de desafecció cap a la resta de la ciutat”. És per això que continua reclamant una major relació entre el barri de la Mina i la resta del municipi de Sant Adrià. Considera que “el gran problema de la Mina ha estat sempre la droga, i tot el que d’ella se’n deriva: el tràfic, l’activitat de les màfies, el consum i la drogodependència”. I, afegeix que “ha condicionat la convivència veïnal per culpa de problemes com el vandalisme, l’incivisme i la brutícia dels espais comuns i la via pública”. Confessa que al llarg d’aquests anys s’ha trobat amb “molta incomprensió, importants dificultats d’entesa i unes quantes decepcions”. Però, assegura que el balanç és positiu perquè, tot i els maldecaps que li ha donat, considera que actualment, “la Mina és un bon lloc per viure, amb amplis carrers, molta llum, la platja a tocar, i ara molt ben comunicat; sense oblidar la relació humana i propera amb els veïns, que fa que ens sentim part d’una comunitat”.
El dia del lliurament del premi, a més d’una representació d’aquesta comunitat, va tenir al seu costat tots els membres de la seva família, de la qual se sent especialment orgullosa. L’educació i la formació dels seus sis fills ha estat l’altre gran dedicació de la Carmen Galindo. Sempre va tenir clar que tots havien d’estudiar i acabar els estudis per poder convertir-se en les persones segures, independents i compromeses, que són ara. Segons explica satisfeta, aquets han seguit les seves passes i s’han implicat en el servei a la comunitat. Tots han construït les seves pròpies famílies i, fins el moment, li ja li han donat 11 néts, dels que també se sent molt orgullosa.