La Dolores Sala tenia cinc anys quan ella i la seva família van arribar al port de Barcelona després d’un llarg viatge des de Melilla en un “barco platanero” per instal•lar-se al Somorrostro. Un cop van haver aixecat la barraca, el seu pare va continuar treballant de pescador, tal com havia fet a l'Àfrica, i la seva mare es va posar a treballar en el servei domèstic. Allà van viure durant 13 anys fins que l’any 1966, coincidint amb una visita del dictador Francisco Franco a la ciutat de Barcelona, per a qui les autoritats locals van organitzar unes maniobres militars a la platja, es va prendre la decisió ràpida i expeditiva d’enderrocar les darreres barraques de les famílies treballadores immigrants.
El dia 23 de març de 2011 la memòria d’aquelles vides complicades, dures i sacrificades va quedar restaurada amb l’acte solemne que es va celebrar a la platja que aquest dia va recuperar el seu nom amb el descobriment d’una placa per part de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, acompanyat dels membres de la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona. La placa diu: Platja del Somorrostro. Barri de barraques (c.1875 – 1966). Els impulsors han proposat la col•locació d’un conjunt d’elements commemoratius i de senyalització per fer visible la memòria d’una part important de la ciutadania de Barcelona, la que va viure als barris de barraques, perquè no s’esborri el record de la seva història i rebin el reconeixement públic que mereixen.
Per no oblidar la història humana
D’aquesta manera se’ls reconeix el protagonisme en la història de la ciutat i s’inicia un procés de recuperació de la memòria del barraquisme, fruit de la iniciativa d’un conjunt de persones i institucions, com: el Museu d’Història de Catalunya i del de Barcelona que van presentar les exposicions Somorrostro (2003) i Barraques. La ciutat informal (2008), respectivament, de les quals l’alcalde va dir que en visitar-les “a més d’aprendre et tocaven el cor”; els treballs de la professora de la Universitat de Barcelona, Mercè Tatjer; i, tal com es va fer constar, del “millor periodisme” continuador de l’obra de Francesc Candel i Josep María Huertas Claveria, personificat en els reporters de TV3, Alonso Carnicer i Sara Grimal, que arran del seu treball per al programa “30 Minuts” Barraques. L’altra ciutat i el documental Barraques. La ciutat oblidada a “Sense Ficció”, es va plantejar que calia recordar aquesta part de la història col•lectiva de la ciutat, a partir de la qual van sorgir moviments veïnals que han configurat la ciutat actual.
És, precisament, al final d’aquest documental que una de les protagonistes, Julia Aceituno, va demanar que hi hagués un record públic dels anys del barraquisme, quan va dir: “No quieren recordar que aquí estuvo el Somorrostro. Pues estuvo. Y estuvo muchos años, de sufrimiento, de penuria...”, i el seu germà, José Aceituno, va reblar, dient: “No, no hay ni un letrero que ponga Somorrostro...”. La Julia, que ara viu al Carmel, va assistir emocionada a l’acte de col•locació de la placa a la platja i va agrair el gest destacant que la reacció de l’ajuntament havia estat ràpida.
Del Somorrostro a la Mina
També la Dolores Sala, que del Somorrostro va anar a viure amb la seva família al barri del Besòs i que, des que es va casar, viu al barri de la Mina, va ser aquest dia a la platja per participar d’un acte considerat “de justícia”. I, mentrestant, un munt de sentiments i records li bullien. De com havien de viure al costat del col•lector a cel obert on anaven a parar el materials de desús de les fàbriques, de la por que passaven durant les tempestes, de com s’havien d’amagar del “gravado” un policia corrupte amb la cara marcada per la verola que els extorsionava i els amenaçava amb portar-los al Palacio de las Misiones per enviar-los de tornada d’allà on havien vingut, ... Al seu costat l’acompanyava la seva amiga, Maria Mancilla, també veïna de la Mina, que en el seu cas la història personal comença al Camp de la Bota, un altre dels barris de barraques que poblaven la ciutat de Barcelona i dels que l’Ajuntament en vol recuperar la memòria. En total es col•locaran quatre elements commemoratius i nou plaques de senyalització.
“El barraquisme de Barcelona –segons la Guia d’història urbana. Barraques/BCN del Museu d’història de Barcelona- va ser un fenomen urbà, que va néixer a final del segle XIX i va perdurar fins la darreria del segle XX. En un període de ràpid creixement de la ciutat, els mecanismes típics d’allotjament dels més desafavorits dels de l’inici de la industrialització, com la divisió de pisos, les habitacions rellogades i les pensions, es revelaven insuficients per compensar la manca d’habitatge, en una ciutat on era més difícil trobar allotjament que feina. El 1922, amb un cens oficial de 6.000 barraques, el barraquisme ja conformava una ciutat informal dispersa, amb nuclis com el Somorrostro, Pequín i el Camp de la Bota, al litoral, i Tres Pins i Can Valero, a Montjuïc, a més d’una corona d’àrees menors als turons i al peu de Collserola. Les barraques també se situen, (...) dins el teixit formal de la ciutat, tant en algunes illes als dos extrems de l’Eixample, com en zones de contacte entre Sants i les Corts i l’Hospitalet”.
L’acte de la recuperació del nom de la Platja del Somorrostro en un tram que va des de l’espigó del Gas fins el Moll de la Marina, és la primera d’un seguit d’accions que fa l’Ajuntament de Barcelona per homenatjar l’escalafó més desafavorit de la immigració, persones que van treballar durament entre els anys 40 i 50 per ajudar a construir la Barcelona actual.